Parlem amb una parella de Sant Antoni, de tota la vida del poble, que no han volgut donar els seus noms per evitar conflictes. De 29 i 31 anys, en feia 4 vivien junts de lloguer en un pis de Sant Antoni, per 550 € al mes.

L’abril de 2018 finalitzava el seu contracte de lloguer, però com va arribar la data de venciment sense cap notificació per part de la propietària, el lloguer es va renovar automàticament per un any més, com establia el mateix contracte. Però un diumenge d’aquell estiu, a l’hora de sopar, la parella va rebre un missatge de WhatsApp de la propietària molt contundent, dient-los que volia vendre el pis i que l’endemà mateix hi aniria a fer fotografies per anunciar-lo, que havien de marxar i no s’hi podien negar. Els va donar prioritat per comprar el pis, per 210.000 €. S’hi van negar: «l’endemà treballàvem i necessitàvem parlar-ho».

A mitjans de setmana la propietària els va tornar a pressionar amb les fotografies. Els va donar un ultimàtum: “feu el que vulgueu, però en 4 dies ja tinc visites programades pel pis, així que tingueu-lo preparat”. Recalcava que no s’hi podien negar perquè ella era la propietària.

“Era el primer pis que llogàvem, sense saber gaire bé com funcionen aquestes coses. Quan no en saps et diuen això i et cagues a sobre, perquè et diuen que et fan fora de casa i no et donen temps ni a informar-te. Que tens 4 dies, que ja té visites concertades… jo ja em veia en una setmana al carrer”.

“Durant aquella setmana vaig llegir el contracte de lloguer un cop cada dia, per si se m’havia escapat alguna cosa i realment la propietària podia estar fent tot això… llavors ens vam tranquil·litzar quan vam veure que el contracte s’havia renovat automàticament i teníem un any més de marge”. Però la propietària no en va fer cas: “ja, però entengueu que jo el vull vendre”.

La parella llavors ho va consultar i els van confirmar que tenien un contracte en vigor i que per tant eren a casa seva, i que la propietària no tenia dret a entrar-hi a fer fotografies o programar visites si s’hi negaven, tot i ser la propietària qui ho exigia. Però la propietària va seguir amb la mateixa exigència.

Dues setmanes després, la immobiliària els va confirmar que no estaven obligats a cedir, però els va demanar “com a favor” que fossin comprensius i cedissin, perquè “vendre és molt difícil i la propietària ho necessita”. La persona de la immobiliària i la propietària eren amigues íntimes de feia temps. “Tot i veure que estava abusant dels inquilins, la va ajudar igualment demanant-nos que fóssim comprensius, que li féssim un favor a la propietària”.

Al final van decidir evitar la confrontació amb la propietària i van acordar a contracor que vinguessin a fer fotografies i visites al pis. La immobiliària els va assegurar que tenia un fotògraf de confiança que faria les fotografies sense que sortissin les seves pertinences, però no va ser així. Al web de la immobiliària van penjar fotografies amb totes les seves pertinences ben visibles.

El març del 2019, un mes abans de la fi del contracte, la propietària els va enviar un altre missatge dient-los que l’oferta de compra del pis que havia acceptat era insuficient pels seus plans i que s’ho havia repensat, que els renovava el lloguer. Però per 800 € al mes. S’hi van negar, impossible de pagar. També els va oferir un altre pis en venda, per 200.000 €, que tampoc podien acceptar.

“Ens van demanar que entenguéssim la seva situació però en cap moment van voler entendre la nostra. No hi ha res al poble, com a màxim una caixa de sabates per 650 € al mes. Ens estaven fotent al carrer i no teníem on anar a viure”.

La propietària havia comprat el pis per 90.000 € a preu de saldo, perquè el bloc estava a mig fer i molt mal acabat, quan ja havia esclatat la bombolla. “Però ara el venen per 210.000 €, quan les veïnes hem estat amb goteres, amb alarmes que salten a tota hora…”. La propietària ni tan sols pagava la comunitat, tot i que els inquilins ho pagaven amb el seu lloguer. També li van pagar un comandament per la porta del garatge, que a dia d’avui encara no han vist.

Quan van començar a buscar alternativa al seu pis i van veure el panorama de Vilamajor van començar a plantejar-se si hipotecar-se, però els era impossible. “En 3-4 anys ha rebentat tot de preu”.

La parella coneix un altre cas on està passant exactament el mateix procés. Reiteren que sobretot ningú se senti obligada a acceptar visites, perquè a la què ells en van acceptar una, la cosa se’n va anar de mare.

«Un cop era al pis quan van trucar a la porta del carrer. Vaig pensar que s’havien equivocat perquè tampoc vaig entendre què deien per l’intèrfon. Però al cap de 5 minuts van picar a la porta del pis, i en l’instant que vaig obrir la porta una total desconeguda va fer el pas d’entrar a casa, sense demanar permís, i va començar a mirar-s’ho tot. La vaig aturar dient-li que què feia. “No és aquest el pis que està en venda?”, em va dir. Li vaig contestar que sí, però que no el venia jo, sinó la propietària. Que jo era la inquilina i que encara vivia allà, que parlés en tot cas amb la propietària. Va ser súper invasiu. Amb aquesta vam dir prou. Amb més de 60 fotografies al web de la immobiliària vam considerar que ja n’hi havia suficient, que prou visites”.

Ja a la nova casa, encara els seguien arribant factures de la llum del pis anterior, perquè la propietària no havia fet les gestions pertinents.

“Ara mateix segueix sense haver-hi res a Vilamajor. Hi ha gent que ha trobat alguna cosa molt petita per 550 €, però era això o marxar del poble. No és només que els lloguers siguin extremadament alts, sinó que directament no n’hi ha. Ara només és possible comprar una casa a una urbanització, però com sostens una casa de 200-300 m2? És impossible. Quan venç el lloguer, ja et planteges haver de marxar del poble, perquè no hi ha res. Com a molt alguna cosa de 40 m2 per 650 €, res més. L’única forma de quedar-te al poble per un lloguer raonable és tenir un contacte proper que te’l proporcioni. Però poca gent té això. I és això o marxar. Estan rebentant el poble”.

“L’Ajuntament s’hauria d’involucrar més en aquestes coses, però no només depèn d’ell: això està passant a tota Catalunya.”

“Cal prohibir els abusos pel lloguer. Sobretot està rebent la gent jove: si no vens de família amb diners o reps una herència grossa, ara és impossible sortir de casa els pares. El poble es quedarà sense joves.”

“No hi ha pràcticament ni un lloguer però alhora, al centre del poble, hi ha cases i pisos buits. Cal fer habitatge social! No poden estar buits mentre gent ha de marxar del poble per no poder pagar un lloguer! Però als propietaris els interessa més vendre-ho a un promotor, per treure’n més diners que llogant-lo.”