En aquesta cinquena Història de Vilamajor, tres companyes que participen de l’assemblea del Sindicat ens expliquen la seva realitat treballant al poble. Les tres són dones migrants –dues d’elles marroquines i la tercera colombiana–, i aquesta situació no fa més que empitjorar la ja de per si precària situació de les persones que treballen cuidant gent gran, netejant cases o a l’hostaleria. I sí, també aquí al nostre poble.

Les tres companyes treballen de cuidadores de persones grans, que sovint estan soles perquè o bé no tenen família o bé la família no se’n pot fer càrrec. Fa unes dècades era impensable que en una família no es cuidessin les àvies i avis, però avui en dia són moltes les dones, moltes d’elles migrants, les que fan aquesta tasca a canvi d’un sou, i no les pròpies famílies. Però en quines condicions?

Les tres companyes cuiden la mateixa dona, molt gran i sense família. És la família d’una amiga d’aquesta dona la que les «contracta». Utilitzem cometes perquè el que fan a les companyes és més proper a l’esclavitud que a la contractació.

Una de les companyes treballa com a interna (és a dir, jornades de 24 hores, vivint a la casa on treballa) de dilluns al matí a dissabte al matí. Tot i que les seves jornades laborals són de 24 hores, dia i nit, el seu contracte és únicament de 8 hores i, per tant, no està assegurada les 16 hores restants. No li donen menjar, s’ho ha de comprar tot ella. El llit que li deixen està tan atrotinat i en mal estat que prefereix dormir en un sofà de dues places on ni tan sols hi cap, i que li està deixant l’esquena destrossada. A tot això, el sou és de 900 € al mes. Exacte: si feu càlculs, no arriba a 2 € l’hora. I no té la seguretat que li paguin la baixa, ja que va haver de confinar-se a casa seva amb la filla quan aquesta va donar positiu per Covid, i va faltar a la feina uns dies. Pel que fa a les vacances, no sap el que són: «treballes els festius perquè per això descanses els dissabtes i diumenges», li van dir la família que la contracten. També li van dir que tenia 5 hores lliures al dia, però la companya diu que és fals, que amb la feina que li exigeixen que faci no pot sortir mai.

I per què no es queixa, us preguntareu? Per què no demana millores per la seva situació? Seguim amb la història.

La companya es troba ara mateix en tràmits per obtenir papers, ara mateix a ulls de l’Estat «no és una persona legal». De fet, aquest contracte amb el qual treballa és un contracte especial, ja que té una clàusula que diu que fins que no tingui la documentació en regla, el contracte no entra en vigor. Alhora, aquest contracte li serveix a la companya per poder regularitzar els papers. Així doncs, està lligada de mans i peus, perquè depèn d’aquesta feina no només per poder menjar ella i la seva família tot el mes, sinó també per aconseguir uns papers que, a l’Estat on vivim, són la diferència entre tenir uns certs drets fonamentals com a persona o no tenir-ne cap. La situació és lamentable fins al punt que fins i tot Estrangeria va dir que el contracte que li estaven fent era il·legal, perquè li estaven pagant un sou per sota del salari mínim, i li havien d’apujar. I quina va ser la resposta de les contractants? Canviar al contracte el sou i seguir pagant el mateix a la companya.

Una altra de les companyes és la que cuida aquesta mateixa dona els caps de setmana, també com a interna. En el seu cas, sense contracte, sense assegurança, sense vacances. 400 € al mes. I això va ser després que li augmentessin el sou, ja que inicialment li pagaven 200 €. Però ara fa més hores i només pot sortir per menjar, mentre abans encara tenia alguna hora lliure.

La tercera companya fa substitucions quan alguna de les altres dues no hi pot anar. Òbviament, tampoc té contracte. Ens comenta que això ha estat una constant en la seva vida: «en 13 anys treballats a cases, cuidant de persones, netejant i cuinant, no tinc res d’atur». Ens explica també el cas d’una altra casa on va estar treballant: «Tenia contracte de 8 hores però en treballava 24 i, pel preu d’una, treballava a tres cases alhora. Una era a Barcelona i tampoc em pagaven el transport».

Quan treballava a un conegut restaurant del poble, hi estava contractada i assegurada quatre hores, però en feia moltes més. En teoria només la contractaven per rentar plats, però també els netejava la casa, rentava roba, netejava les taules i el menjador… Amb la pandèmia li van retallar a la meitat el sou però seguia fent la mateixa jornada (7 o 8 hores perfectament, depenent del que durés el servei). De fet, els diumenges els treballava gratuïts, ja que no sortien al contracte. Per treballar de dilluns a diumenge, 650 € al mes. Li han fet un ERTO, però encara no l’ha cobrat, i des del restaurant se’n desentenen. Va tenir-hi un accident laboral i a la mútua la van maltractar: «els de la mútua són amics dels jefes, quan hi vaig arribar ja m’estaven esperant perquè ja sabien que venia i qui era jo, els havien trucat. Pràcticament ni em van atendre, tenia un tall molt gros però em van dir que no era res i que tornés a treballar, em van tirar una crema a la taula de la consulta de mala manera i em van dir que marxés. Tampoc em van deixar que m’acompanyés la meva germana a dins». Sovint ha hagut d’anar a treballar molt malalta (amb febre, amb problemes per la diabetis que té…) perquè només li paguen si hi va, ni tan sols quan li han concedit baixes.

Una constant per les tres companyes és el tracte denigrant que han patit treballant en cases de famílies del poble: «En comptes de fer-ho amb el pal de fregar, em deien que fregués el terra amb un drap agenollada, si no em renyaven. També em feien rascar les vores de les rajoles del terra amb un raspall». «Em renyaven perquè al sofà hi quedaven pèls de gos, però és que en aquella casa hi tenien cinc gossos!» També parlen de les dificultats que tenen per cuidar a la seva pròpia família: «He tingut sort que la meva mare i germà viuen a prop per poder cuidar les meves filles mentre treballo». «Havia de contractar a una altra persona perquè cuidés la meva filla a les nits».

Les companyes ho tenen clar: «Que no s’aprofitin de nosaltres, que no siguin ni uns negreros ni uns usureros. Volem contractes, atur, assegurança, que se’ns paguin les hores que fem, que se’ns tracti com a persones, que no ens maltractin. Que no ens facin xantatge amb els papers. Que no ens demanin coses impossibles que ni ells mateixos farien».

Aquesta història de Vilamajor ha tornat a ser anònima, per por a les represàlies. I segurament no serà l’última. «Una es queixa, però darrere nostre, quanta gent està esperant poder fer aquesta feina? Si ens organitzem i ho denunciem, ens faran fora i en contractaran a una altra».

Les companyes del Sindicat de Poble de Vilamajor denunciem aquesta situació, i reclamem que totes les que llegeixin aquesta història reflexionin. Totes coneixem persones que contracten, sobretot, dones migrants per fer aquest tipus de feines. Ni per ser pobres, ni per ser dones, ni per ser migrants deixem de ser persones que mereixem respecte, i treballadores que mereixem treballar en condicions dignes i de seguretat. Reclamem la #RegularizaciónYa i l’abolició de la Llei d’Estrangeria, perquè no hi ha persones il·legals; reclamem contractes laborals dignes per totes les companyes; reclamem que Vilamajor sigui un poble lliure de classisme, masclisme i racisme, també en les relacions que establim entre veïnes. Per això a l’assemblea del Sindicat de Poble reivindiquem la solidaritat i el suport mutu per ajudar-nos entre nosaltres, i no ens deixarem d’organitzar per acabar amb aquestes situacions.

Força Sindicat!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.